Jo he fet tambè el curset de formació i he de dir que no sòc tan entusiasta al respecte com la resta. Veig el tema una miqueta utòpic i idealitzat i una mostra és el vídeo: tot és bonico, els nanos raonen no ja com adults si no com adults altamente responsables i pense que el cas presentat és irreal.
Pense que la mediació solament és possible en conflictes menors i amb parts implicades raonables... m'agradaria conèixer el percentatge de conflictes que realment es poden resoldre amb la mediació... i de pas tenim una certa polémica
salutacions a tots
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Hola Alberto. Gràcies per la teua aportació. La meva reflexió sobre el teu comentari és la següent:
No seré jo qui lloe la mediació o qui la menyspree. Crec que això o haurà de fer la gent que tinga reconeguda competència i experiència en el tema. En tot cas, sembla ser que hi ha gent a qui sí li funciona.
Evidentment, la mediació no serà una panacea que resoldrà tots els conflictes (crec que ningú ha dit això). Estic d’acord amb tu que no serveix per a conflictes importants (crec que tampoc ho ha dit ningú). Els casos d’assetjament o bullyng no es resolen amb mediació. Cap mediador intentaria fer seure a l’assetjat i a l’assetjador en una taula per a resoldre el cas. Això no és un conflicte; això és violència.
Torrego diu que els conflictes típics que es resolen amb mediació són aquells que no suposen una transgessió greu de les normes de convivència:
- Disputes entre alumnes: insults, amenaces, sembrar remors danyins, males relacions...
- Amistats que s’han deteriorat
- Conflictes entre professors i alumnes
- Situacions que desagraden o semblen injustes
Aparentment "poca cosa". No obstant això, pense que grans conflictes han estat abans petits i que han acabat fent-se grans perquè no s’han sabut tractar a temps. La mediació permet treure a la llum problemes que no sabríem com resoldre, sempre que les dues parts, voluntàriament, accedisquen a intentar trobar una solució conjunta.
Pel que fa al vídeo, com t’hauràs adonat, realment no es tracta d’un cas de mediació perquè no existeix la figura del mediador. No obstant, em va fer gràcia quan el vaig veure perquè em va semblar una metàfora: les coses no són mai totalment blanques ni totalment negres. Si entenem això, entendrem que cal buscar solucions de consens en molts casos.
D’altra banda, crec que és el nostre deure com a docents intentar millorar les capacitats comunicatives i d’expressió dels sentiments dels nostres alumnes.
Pel que fa a la utopia, pense que les coses o pensem que són utòpiques o que no ho són, però no podem pensar que són un poc utòpiques. També crec que moltes de les utopies dels nostres avis han esdevingut realitat gràcies als somnis de gent que hi va creure. Els grans avenços socials com ara la jornada de 40h, el dret de vot de les dones, el dret a la sanitat i a l’educació pública i gratuïta... van ser en el seu moment unes grandíssimes utopies de bojos sommiadors. Potser els nostres somnis actuals siguen la realitat de les generacions futures. Per tant, crec que cal sommiar molt (açò no és meu sinó de Lluís Llach).
Si no creem els educadors, qui hi creurà?
Publica un comentari a l'entrada